Alguna reacció sobre l'Estatut

Ja fa més d’un mes que no he fet cap entrada al blog, i ara amb tants amics que em fan referència, en Ramón, la Nadia i ara en Jose, em veig obligat a agafar el costum d’escriure amb més regularitat.
I no és perquè no hagi anat fent notes, hem tingut temes i alguns divertits, però no he acabat cap de les que havia començat, o sigui que ordre i concert i a posar-me a la feina.
Deia, a la darrera entrada, que en el tema de l’Estatut calia fer pedagogia, i pedagogia ha hagut, fins i tot de la FAES, per algun motiu defensaven la LOCE
Entre les millors opinions hi ha la que diu: “Y, por último, la regulación no sólo del matrimonio sino “de otras formas de convivencia” (Art. 40. 7 EC) constituye la puerta legal para la futura ampliación del matrimonio a uniones poligámicas como las que autoriza la religión islámica.” No em direu que la cosa no té el seu què i no vaig poder estar-me de comentar-li a la meva dona. Aquells que la coneixeu, i els que no la coneixeu també, us podeu imaginar que qualsevol idea sobre la poligàmia que jo hagués pogut tenir va marxar amb més velocitat que havia arribat quan vaig veure la cara que va fer.
Jo creia que això de la poligàmia s’havia acabat, en els països occidentals, quan els mormons la van abandonar per poder convertir l’estat de Utah en un més dels Estats Units, però vet aquí que segons sembla l’Estatut ho pot arreglar, amb el que, com els mormons s’assabentin i vulguin tornar als seus orígens, tindrem una onada migratòria que no vindrà del Sud o de l’Est sinó de l’Oest, del "Far West".
I, amb això de la poligàmia i dels mormons, em ve al cap aquella pel·lícula del 1.969 “Paint your wagon”, que a Espanya es va traduir com “La leyenda de la ciudad sin nombre”, protagonitzada per Lee Marvin, Clint Eastwood i Jean Seberg.
Si la recordeu al poble miner arriba un mormó casat amb dues dones i carregat de deutes que decideix vendre una d’elles, resultant que el bo de Ben Ramson (Marvin), es converteix en el comprador. Llavors ens trobem vivint junts en Ramson, en Pardner (Eastwood) i l’Elisabeth (Seberg) i com que “el roce hace el cariño” la poligàmia mormona esdevé una poliàndria en un poble de cercadors d’or.
Ara que ho penso, per què en Trias Sagnier parla només de poligamia i es refereix només a l’Islam? Ja ha preguntat als mormons, d’arrel cristiana, si tornarien als seus orígens ara que a Catalunya, segons escriu, s’admetrà la poligàmia? Per què s’oblida de la poliàndria? És que no tindria una dona dret a casar-se amb dos homes? Segur que hi ha alguna religió que ho deu permetre.
Per acabar al final dels papers de la FAES es pot llegir:
“FAES Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales no se identifica necesariamente con las opiniones expresadas en los textos que publica.” (sic)
Prometo, abans de final de mes, acabar amb totes les notes que tinc perdudes per les butxaques.