dimecres, 24 d’abril de 2013

La lírica trobadoresca

Aquest és un treball que vaig iniciar amb Alejandra Rodríguez per al curs de català. És un tema més del marc històric i social de la llengua catalana. No sé si us serà d'utilitat, però com que l'he de reduir de 492 paraules a un centenar l'he volgut compartir amb vosaltres.


Nasqué al final del segle XI al sud de França i perdurà fins al s. XIII. Ràpidament s’estengué a Catalunya i al nord d’Itàlia, i es convertí en la representació literària culta de l’època escrita en occità i d’autor conegut, el trobador. Aquests dos trets la distingeixen de la poesia culta anterior, escrita en llatí; de l'èpica, iniciada al segle X; i de la lírica popular, d'autor anònim i llenguatge vulgar. Els trobadors catalans més destacats són els tres Guillems: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona (Guillem de Cervera, encara que algun autor digui que no són la mateixa persona).
Malgrat la diversa procedència dels autors, la poesia trobadoresca és escrita de manera uniforme i amb pocs trets dialectals. El trobador, un senyor feudal, componia els poemes i la música que l’acompanyava (musica trobadoresca) ja que la lírica trobadoresca es creà amb l’objectiu de ser cantada, cosa que suposa que lletra i música conformen un tot indestriable. El seu caràcter cortesà  feia possible que fos interpretada pels joglars, molts a sou d’un trobador, a altres corts molt allunyades.
Ben aviat començaren a formar-se tendències estilístiques divergents, tant pel que fa a l’expressió, més senzilla (trobar lèu), més culte (trobar ric) o més fosca i difícil (trobar clus); com a l’estricta versificació, on la rima és rigorosament  consonàntica i l’estrofa, anomenada cobla, té un nombre de versos determinat, excepció feta de l’última, anomenada tornada, que és més breu.
A la poesia trobadoresca trobem dos gèneres fonamentals: el sirventès, gènere de caire polític i satíric que servia per expressar l’enemistat o rivalitat entre el trobador i una altra persona (senyor feudal o eclesiàstic), i la cançó, composició amorosa en què el poeta lloa i idealitza la dama estimada que és amagada sota un pseudònim anomenat “senhal” descrit a la tornada.
L’amor cortès és la peça poètica per excel·lència de la lírica trobadoresca i rep aquest nom perquè el seu contingut és amorós i es desenvolupa a la cort. Els personatges que hi apareixen són: la dama, dona casada i noble a qui va adreçat el poema; l’om, el trobador i vassall de la dama, el qual passa per quatre etapes: fenhedor ("tímid"), pregador ("suplicant"), entenedor ("enamorat tolerat") i drutz ("amant"); el gilós o marit, que no tolera el festeig del trobador i és presentat com l’enemic; i els lausengiers, que són els còmplices del marit i proven de malmetre la relació dels enamorats. 
Si tenim  en compte els costums matrimonials de conveniència de l’època, apreciem que tan sols l’amor que provenia de l’adulteri era considerat  com autèntic, aquest sentiment creà, llavors, el concepte idealista de l‘amor-virtut: Qui està enamorat és virtuós i qui és virtuós ha d’estar enamorat. Aquest principi ens permet observar el concepte feudal, però, sobretot, cavalleresc d’aquella època  que, amb l’herència d’Ovidi, principalment, i de la literatura àrab, concreta la concepció posterior de l’amor a Occident.
Publica un comentari a l'entrada